LA VOLUNTAT DEL POBLE = NO A LES RETALLADES

12 DIPUTATS MENYS!

INTERÈS COMÚ O INTERÈS PRIVAT

Què està en joc el dia 14?

Una enfrontament, en ple s. XXI, entre l'interès comú i l'interès privat. Una lluita ancestral en la humanitat, que s'ha reproduït de formes diverses des de que en el clan primitiu hi havia persones més solidàries o més egoistes.

Les societats del benestar, amb drets socials reconeguts, van ser el resultat de vagues i sacrificis de moltes persones i van representar un equilibri, durant anys, entre l'interès comú i el privat. L'actual crisi econòmica ha obert la porta a una operació sense precedents de regressió d'aquests drets socials que està originant situacions de patiment que comencen a ser escandaloses.

El dia 14 està convocada una vaga social, per l'interès comú i en contra d'aquest interès privat que ens ha portat a aquesta situació econòmica, mentre els seus responsables segueixen obtenint beneficis. Una vaga molt més àmplia que una vaga sindical, convocada per una àmplia plataforma on hi ha representada bona part de la xarxa social solidària i activa, Intermón, la Plataforma d'Afectats per Hipoteques, SOS Racisme i un llarg etcètera.

Davant d'aquesta convocatòria hi ha una actitud que fa molt mal, consisteix en aprovar i considerar justificada la convocatòria, però, a l'hora dels fets i no de les opinions, anar treballar. Evidentment cadascú està en el seu dret de fer vaga o no, però atendre més el propi profit o benefici, sigui amb una justificació econòmica o laboral, és posicionar-se clarament, en el dilema que planteja la mateixa convocatòria: què és més important, l'interès comú o el privat?

De si predomina un o l'altre dependrà en quina direcció anirà la nostra societat en el futur. S'ha de respectar als que han decidit no fer vaga, estan en el seu dret, individual, i poden decidir el que creguin millor. Encara que sigui tan poc coherent trobar-la justificada i anar a treballar, sobretot si no estan sotmesos als piquets empresarials que en alguns sectors com el comerç coaccionen en contra el dret de vaga, sobretot si encara no han estat dels més cruelment afectats per la crisi i encara tenen feina.

Els que decidiran no fer vaga, tenen tot el dret a anar a treballar el dia 14 i seran doblement privilegiats ja que a moltes persones aquest dret els hi és denegat 365 dies a l'any. Però, jo també tinc el dret a manifestar que m'entristeix i no m'agrada el color amb el que han decidit participar en aquesta partida social d'escacs, on es juga o amb blanques o negres i les fitxes grises no existeixen.  

VAGA GENERAL, VAGA SOCIAL

VOLEU EL DRET A DECIDIR?

Volem el dret a decidir? Doncs ja el tenim! El dia 14 de novembre...

VAGA CÍVICA I GENERAL

COMIAT TEMPORAL

Sembla, pel que m’han dit en cercles sindicals, que a les patronals no els hi va fer gaire gràcia el manifest sindical. Una molèstia com la de les pessigolles, que aconsegueixen fer-te emprenyar i riure a l’hora. No tenim cap notícia d’un calendari d’accions, esperarem... M’agradaria creure que no ens faran renunciar al premi de fidelitat a canvi de res, per exemple.

Però ara mateix les retallades i les penúries han passat a un segon terme, el senyor Mas ha aconseguit posar pel davant una veritable cortina de fum. No val la pena moure’s, el debat, el problema ja és un altre, diuen. I ara, eleccions per consolidar la majoria de CiU. I l’esquerra històrica (PSC-PSUC), la que representava la Catalunya treballadora, reduïda a la seva mínima expressió: segons l’enquesta de El Periòdico d’ahir entre IV i PSC sumen un 22%. Les properes retallades les haurem d’acceptar per “patriotisme”, senyor Mas? Tot plegat comença a fer por...

Per parlar d’aquestes qüestions obrirem un altre espai: A TRES BANDES

Fins aviat!

MANIFEST DE LA CONCERTADA I...?

Curs iniciat amb més alumnes a classe, menys desdoblaments i algun company o companya menys. Mentrestant, els sindicats del sector, el dia 12, van presentar un manifest conjunt on queda molt clar el què denuncien: aquesta bicèfala situació de ni (no som funcionaris/àries) ni (no som treballadors/es normals) permanent que ens ha fet compartir el més negatiu amb els companys/es de la pública, sense partir d’unes mateixes condicions laborals, començant per la possibilitat d’acomiadament.

Però el manifest no deixa gens clar què farem, parla vagament d’iniciar una sèrie d’accions i només es concreta el seu límit temporal i la voluntat de fer arribar a la societat el malestar del sector. No hi hauria d’haver com a mínim una proposta inicial? Encara que fos únicament per recollir propostes per elaborar el calendari d’aquestes accions, com una assemblea de delegats/des o una de treballadors/es, per exemple. És que no han sortit des d’alguns centres algunes que haurien de merèixer l’atenció i el suport dels sindicats, com la de la samarreta carbassa?

O els sindicats concreten ràpidament i de forma unitària un calendari d’accions per fer arribar realment la nostra situació a la societat, o aquest manifest, com tants altres, s’haurà d’arxivar a la carpeta del paper mullat.

SOLIDARITAT: INSUFICIENT. CONVOCATS PER A LA RECUPERACIÓ DE SETEMBRE

La realitat és la que és, i ahir, a la concentració en solidaritat amb els companys/es del Menèndez Pidal, hi havia molt poca gent. A la nul·la tradició reivindicativa del sector i a la poca capacitat de convocatòria de les organitzacions sindicals, hi hem d’afegir diverses deficiències per explicar el que hauria de ser inexplicable. Ni amb una reducció dràstica de la paga extra, ni amb el tancament d’alguna escola, ni amb les reduccions de plantilles imminents per la disminució de grups, desdoblaments i suports, n’hi ha suficient per a que comenci a expressar-se una resposta per part del nostre col·lectiu. 

El cert és que els sindicats tampoc han posat gaires mitjans, per començar, només la pàgina inicial de la web d’un d’ells recollia la convocatòria d’ahir, i tampoc de forma molt destacada. Ja hem comentat en altres ocasions la seva poca empenta en mobilitzar al sector, i tinc la sensació que existeix un cert conformisme i derrotisme en relació a aquesta qüestió. Una mena de cercle viciós: no mobilitzen perquè la gent no és mou, però tampoc no és mou perquè no la mobilitzen. 

Al setembre, trobarem a faltar alguna persona a cada centre i també algun centre en el mapa escolar. Al setembre, haurem experimentat de forma intensa les conseqüències d’una paga esmicolada. Al setembre, tindrem l’oportunitat de recuperar aquesta competència cívica no assolida: la defensa dels nostres drets i dels nostres llocs de treball. 

Ahir a la tarda, alguns/es delegats/des d’escoles intentàvem fer una pla de recuperació comú per no presentar-nos al setembre en les mateixes condicions. L’objectiu inicial, convocar una assemblea de treballadors/es a  finals de setembre a iniciativa de diversos comitès, ja que els sindicats són incapaços de fer-ho unitàriament. L’objectiu final, evidenciar la situació de greuge permanent de només estar homologats amb la pública en aspectes negatius i pressionar a les patronals per la signatura d’un conveni sensible als sacrificis dels dos darrers anys i amb contrapartides. Però, per això fa falta una marea carbassa!

#SOSMenendezPidal

En el comentari de la darrera entrada vam rebre la crida a la solidaritat dels companys i companyes d’una escola concertada que tanca . 50 treballadors/es a l’atur. El resultat de la política d'injectar diners als bancs i retallar en educació.

A part de no gaire valents, tampoc serem solidaris?

UNA MAREA CARBASSA?

A les portes del final de curs, poques novetats de la mesa de negociació, esperant la retallada, finalment del 2,5% del salari anual, que ens esmicolarà la paga extra i amb l’amenaça d’algun acomiadament per l’augment de ratios. I ningú diu res? Cap moviment?

Però alguna cosa sí que és mou. M’ha arribat la notícia d’un parell d’assemblees d’escoles concertades que han decidit enfundar-se una samarreta de SOS educació cada dimecres i fer alguna acció, com repartir fulls que expliquen la situació  dels treballadors/es de la concertada a la sortida de l’escola. La novetat que crida més l’atenció és el color de la samarreta: no és groga, és de color carbassa. Justificar-ho és fàcil, difícilment ens podem assimilar amb la marea groga que, ara per ara, ningú identifica amb un moviment que inclogui la concertada.

En aquest cas, hi ha una altra qüestió que crida l’atenció: el moviment és purament assembleari i no respon a cap iniciativa sindical. Dissortadament, ja estem massa acostumats a que dos sindicats posin sempre per davant l’ensenyament públic (incapacitat total d’articular un moviment de tot l’ensenyament sostingut amb fons públics i afectat per les retallades). A sobre, el tercer sindicat està només pendent de signar manifestos amb les patronals i no sembla disposat a mobilitzar-se.

Segons m’han dit, aquesta autonomia ha afavorit una resposta positiva per part dels companys/es d’aquests dos centres. És un exemple a seguir i podria ser el principi d’una marea carbassa. Un moviment autònom que ens retorni la dignitat de no quedar-nos paralitzats davant la pèrdua de drets i de poder adquisitiu.

QUI TINGUI LA PERCEPCIÓ QUE SE’NS EXIGEIX MENYS, QUE AIXEQUI LA MÀ

Al butlletí de la FECC de mitjans de maig, en un apartat titulat “El valor del lloc de treball”, hi trobem un crida a valorar l’estabilitat laboral, més enllà del empitjorament de salaris i condicions, com element de motivació, ja que les retallades, en general, i l’augment de ratio poden suposar acomiadaments.

A les persones que depenem d’un sou per sostenir a la família no ens cal que ens recordin el valor de poder treballar. Però, el que diu en el paràgraf immediatament posterior és indignant: “Hem viscut uns anys de miratge fins a creure’ns que cada any havíem de tenir més i se’ns exigiria menys.” No tinc clar si la primera persona del plural es refereix només a algunes persones, però el que és indubtable és que entre la gran majoria de treballadors/es aquesta creença, si és que algú la té realment, no té cap fonament racional.

Les creences racionals (per exemple, creure que pot ploure si hi ha avisos del servei meteorològic o que el foc crema) estan justificades a partir d’observacions més o menys sistemàtiques. Creiem que el foc crema perquè fins ara sabem, per experiències pròpies i alienes, que així ha succeït. Per tant, per a poder creure que se’ns exigiria menys hauríem d’haver experimentat aquesta reducció de l’exigència. Però, a partir de l’experiència dels darrers anys (1x1, plataformes digitals, ús de les TIC, sistemes de qualitat, auditories, programacions i reprogramacions...), pretendre que assentim  la creença que se’ns exigeix menys és tractar-nos de criatures sense capacitat d’extreure conclusions racionals dels fets.

Precisament, els fets ens han induït a creure que, si cada vegada se’ns exigia més, teníem el dret de tenir més (sigui en salari o en millors condicions). Però, sembla que ara fins i tot algú té l’arrogància de voler decidir el que creiem i hem de deixar de creure, emparant-se en la crisi i les pors que aquesta genera en els que depenem del nostre treball per viure.

I mentrestant, negociació estancada i cap moviment sindical...

La vaga del 22

El proper dimarts s’ha convocat una vaga d’ensenyament a nivell estatal. La convocatòria és de pública i privada concertada, l’augment de ràtio amb la conseqüència immediata de pèrdua de llocs de treball i altres mesures del ministre Wert que afecten a tot l’ensenyament sostingut amb diners públics, justifiquen sobradament la convocatòria. Una altra qüestió és l’oportunitat de la convocatòria.

A Catalunya estem en mig d’un procés de negociació de l’acord proposat per les patronals i per ara no s’ha avançat gens. Avui els sindicats es tornen a reunir amb les patronals. Aquestes, a la darrera reunió del dia 11, després de no acceptar cap de les propostes sindicals, van demanar als sindicats una nova proposta de contrapartides mínimes per poder signar l’acord. Fins ara la part patronal s’ha entestat en seguir demanant sacrificis en drets i condicions (premi de fidelitat, incapacitat temporal) a canvi de pràcticament res. Si aquest procés encara no ha aconseguit moure significativament el sector, si tampoc ho ha fet una vaga de caràcter cívic com la del passat març, sembla que la convocatòria del 22 no tindrà cap efecte. Potser no val la pena esmerçar forces en aquesta ocasió. 

Penso que hi ha ocasions, com la vaga general, que són més qüestió de consciència, de principis i, per tant, val la pena mullar-se. Una vaga corporativa (que no és el mateix que corporativista) és qüestió d’estratègies i jocs d’interessos, i aquests sempre han d’estar per sota dels principis. A més, ja he comentat en alguna ocasió que en aquestes convocatòries la concertada sempre hi va com un afegitó i difícilment ens podem sentir coprotagonistes, sinó més aviat som com secundaris que, per acabar-ho d’adobar, treballem pels dolents de la pel·lícula. Per això, en aquesta ocasió i personalment, no em sento motivat a participar-hi. El que faré el dia 22 sempre ho puc acabar de decidir aquell mateix matí.

Negociació en secret!

L’acord que les patronals van proposar signar als sindicats (17 d’abril), una mena de treva temporal en la negociació col·lectiva del sector per donar cobertura legal a l’aplicació de les mesures que afecten al premi de fidelitat i al complement per incapacitat temporal, va en la mateixa dinàmica dels darrers anys: sense estar en les mateixes condicions que a la pública, els treballadors/es de la concertada hem de patir les mateixes retallades. 

La proposta d’acord presentava unes contrapartides que pràcticament coincidien amb les del conveni que havien proposat fa un parell de mesos, només amb una novetat: compensar substitucions amb una mena de franquícia, a partir de 10 substitucions!  La part sindical va rebutjar-lo i el dia 2 de maig va elaborar unes esmenes unitàries a l’acord, que es van presentar en la reunió de la mesa negociadora, divendres 4. La discussió d’aquestes propostes sindicals ha quedat ajornada fins aquest divendres 11, però mentrestant les patronals van exigir mantenir en secret el procés de negociació. Per què?

No ens enganyem, el plantejament de les patronals és aprofitar les retallades al sector públic per reduir salaris i drets a canvi de pràcticament res. ¿Per què s’entesten, aleshores, a seguir-nos tractant com menors d’edat, als que no s’ha de parlar clar?¿No serà que una major transparència de la seva actitud “negociadora” pot obrir els ulls a molts treballadors/es i ser un element mobilitzador?

A POSAR-SE LES PILES!

Assemblea i vaga general. Després vacances. Però just abans de començar-les, les patronals convoquen una reunió urgent amb una nova proposta de conveni, que pels comentaris que m’han arribat té molt poc de nou (només “milloraven” en qüestió de substitucions). Demà, dimarts, torna a estar convocada la mesa, però, per ara, les patronals no sembla que estiguin disposades a cedir gaire. Potser s’hauria de recordar que la plataforma inicial, acordada pels tres sindicats, era una proposta de mínims a canvi d’empassar-se retallades a pagament delegat i directe.

També sembla indubtable, que el procediment d’urgència per convocar una trobada a l’endemà de la vaga és la primera reacció de les patronals davant la mobilització engegada amb la recollida d’adhesions al manifest i l’assemblea del dia 27. No volen moviment. I això que fins ara la mobilització ha estat molt tímida. 321 adhesions individuals i 30 de comitès, són molt poques!!! I la participació en l’assemblea, suficient però encara no la desitjable, tampoc és per tirar coets.

Però ha quedat molt clar que aquest principi de mobilització ja ha aconseguit modificar, lleument, el plantejament patronal. Si aconseguim que la resposta de companyes i companys creixi, hauran de continuar movent fitxa, segur. I d’això es tracta ara mateix: cal fer créixer la mobilització, començant per rellançar la recollida d’adhesions i escampar els dimecres de dol. I, sobretot, donar continuïtat a l’assemblea unitària per organitzar noves accions que emparin els nostres interessos i els nostres drets a l’hora de continuar negociant.

I ja sabem, per l’organització de la nostra feina, que quan més a prop del final de curs més difícil serà. Per tant, a posar-se les piles!

Assemblea (per a participar!)

Demà, dimarts, assemblea del sector. A la web d’un sindicat, dels dos que convoquen, està anunciada la presència probable de convidats d’excepció: els secretaris generals de les dues organitzacions. Celebro que vinguin, si això serveix per apropar-se la realitat, habitualment amagada i poc assumida, dels treballadors/es de la concertada.

Però, em temo que aquest no serà  l’objectiu. Dubto que facin un forat en la seva atrafegada agenda d’aquesta setmana per compartir i donar suport a la nostra problemàtica. Em sembla, que es voldrà aprofitar la convocatòria d’aquesta assemblea, sorgida de la situació generada per el trencament de negociacions del conveni, per fer un acte d’agiprop per la vaga. És molt respectable i convenient que es faci extensió de la vaga a un sector que habitualment no respon, però aquesta trobada no ha estat convocada per això.

L’assemblea, principalment, hauria de donar la paraula als que estem treballant als centres, per intentar generar una dinàmica de base que obligui a les patronals a seure a negociar amb una disposició més coherent amb el que diuen en un darrer comunicat, on es queixen de la retallada del 3% a pagament delegat que elles mateixes ens voldran aplicar automàticament.

Que sigui així, o que es converteixi en pura emissió d’informació amb la actuació estel·lar de les patums al final, depèn dels que hi anem amb ànim de participar.

CONDOL

QUANTS MENYS LOGOS I SIGLES, MILLOR

El passat dilluns va haver-hi una reunió dels tres sindicats i ens va confirmar una bona notícia i una de dolenta. La bona, és que dos dels tres han arribat a un acord que s’ha concretat en diverses accions que comencen amb un manifest per recollir adhesions  i culminen, per ara, en una assemblea de treballadors/es que, pendent de confirmació definitiva, està prevista per dimarts 27. La dolenta, és que hi ha un tercer sindicat que s’ha desmarcat de qualsevol acció que tingui per objectiu pressionar a les patronals, i ja m’explicareu com es pot desbloquejar la negociació del conveni des de la passivitat.

El manifest (http://concertadaindignada.blogspot.com ), en la forma i no en el contingut, m'ha decebut. Sembla una pluja de idees prèvia a la redacció que s'hauria d'haver treballat més, molt més, per un manifest conjunt que fem. No sé si és resultat de les presses, de la manca de temps o que els dos sindicats convocants no estan acostumats a treballar junts  (a la concertada) i encara hi ha molta desconfiança mútua acumulada. Però, evidentment, convido a signar-lo.

Però tinguem clar que, la possibilitat de mobilitzar un col·lectiu poc identificat amb els sindicats i al·lèrgic a les disputes entre ells, passa per dues condicions: aconseguir una confiança recíproca entre els dos que han acordat actuar conjuntament i transferir el protagonisme a la gent, que suposo hauria de ser un dels grans objectius de l'assemblea. Per començar, una part important de delegats/des dels tres sindicats no estan afiliats. Si realment volen mobilitzar el sector, haurien de buscar una missatge que afavoreixi la participació de tothom, un missatge que principalment ens parli dels treballadors/es i dels seus interessos, per això, quants menys logos i sigles millor!

TAMBÉ ENS RETALLARAN LA CONSCIÈNCIA?

Avui, a les 6 de la tarda hi ha la manifestació, convocada a nivell europeu. Per altra part, aquest matí s’ha celebrat el judici per la demanda de conflicte col·lectiu per les retallades a pagament directe. No podem dipositar-hi gaires esperances, però em sembla que les sobtades presses de les patronals per signar un conveni on es donaven per bones, són un símptoma de que no ho tenen tant clar.

Sobre el conveni, UGT i CCOO, han acordat fer accions comunes per desencallar la negociació. Han convidat a USOC, malgrat la seva posició inicial favorable a les propostes patronals, a unir-se i estan a l’espera de la seva resposta, per engegar-les. Malauradament, no podem confiar gaire en el compromís d’un sindicat que darrerament s’ha significat per mantenir posicions properes a la part patronal. Com en el comunicat que ha fet públic sobre el trencament de negociacions, on només es mostren crítics amb els altres sindicats

Però, el nostre pitjor adversari (de treballadors/es, però també d’aturats/des, pensionistes, autònoms i estudiants) està en nosaltres mateixos, la resignació i el derrotisme que s’ha instal·lat en les nostres consciències, a partir del pensament únic que trameten els mitjans de comunicació escrits i audiovisuals.

També ens retallaran la consciència?

NO A LA REFORMA LABORAL

APLEGUEM FORCES

Demà estava prevista una reunió de la mesa negociadora per signar un conveni on les patronals s’han negat acceptar bona part de les propostes sindicals (bàsicament casi totes les que cercaven compensar als docents d’unes retallades iguals amb unes condicions desiguals): un xec en blanc per aplicar noves retallades sense cap altre contrapartida per una part important dels docents. La reunió ha estat aplaçada perquè un dels pocs caramels que les patronals volen posar a la boca dels sindicats, garantir la permanència de les actuals plantilles, depèn del compromís d’un tercer: el Departament.

La part sindical està dividida: el sindicat majoritari (USOC) està per signar i els altres dos, UGT i CCOO, no. A vegades sembla que no responguin als mateixos interessos. És de suposar que abans de signar hi haurà moviments per intentar eixamplar el suport de la part laboral a la signatura, però els que ara s’han manifestat clarament per no signar s’haurien  de mantenir ferms en la decisió mentre no es reobrin les negociacions i no s’acceptin més propostes sindicals. I no quedar-se quiets, sobretot!

S’ha d’eixamplar, acollir i recollir el desacord amb  la signatura del conveni, que de segur existeix també en molts centres on només hi ha representació d’USOC i suposo que també en alguns delegats/des d'aquest mateix sindicat. I si ho fan conjuntament CCOO i UGT, sempre serà més efectiu que dividits. 

Caldria un acord i un comunicat conjunt demanant la continuació de les negociacions i acompanyar-lo d’alguna acció: una recollida de signatures immediata;  i/o un grup al facebook contra la signatura del conveni; i/o un blog que pugui recollir adhesions; i/o concentració de delegats/es a la porta del lloc on es vagi a signar el conveni; i/o visites a centres importants on només hi ha representació d’USOC. El que sigui, però hem de remenar amb urgència la bassa d’oli. I si costa remenar-la, repeteixo, quan més braços la remenin en la mateixa direcció millor.

I si ara mateix UGT i CCOO coincideixen en la seva oposició a la signatura del conveni, què esperen per aplegar forces?

QUE L'ARBRE NO ENS IMPEDEIXI VEURE EL BOSC!

Signatura del conveni? Qui decidirà per nosaltres?

El divendres  3 de febrer les organitzacions sindicals han de comunicar si accepten la proposta patronal i es signa el conveni.  Els sindicats estan en procés de consulta, suposem, als seus afiliats/des i delegats/des. Però aquesta consulta es farà al conjunt de treballadors/es del sector? No hauria de decidir qui els atorga la representativitat en les eleccions sindicals? 

No tinc notícia de que cap organització sindical estigui organitzant, mitjançant els comitès, consultes al conjunt del col·lectiu. Consultes fiables, universals i vinculants, a través d’assemblees presencials o virtuals. I després alguns professionals del sindicalisme, com alguns polítics, es queixaran de la nul·la participació que obtenen les seves convocatòries. 

Els tres sindicats del sector, després de les retallades a pagament no delegat, tenen l’obligació moral d’impulsar aquestes consultes. A part, és ja una forma de mobilitzar i sensibilitzar al col·lectiu i a les patronals no els faria cap gràcia, ja que la seva doble moral quedaria en evidència . 

No fer aquestes consultes i acabar signant el conveni  al gust de les patronals, representarà una vegada més renunciar a defensar els drets i la dignitat dels treballadors/es i reforçar el paternalisme empresarial al nostre sector.