La vaga del 22

El proper dimarts s’ha convocat una vaga d’ensenyament a nivell estatal. La convocatòria és de pública i privada concertada, l’augment de ràtio amb la conseqüència immediata de pèrdua de llocs de treball i altres mesures del ministre Wert que afecten a tot l’ensenyament sostingut amb diners públics, justifiquen sobradament la convocatòria. Una altra qüestió és l’oportunitat de la convocatòria.

A Catalunya estem en mig d’un procés de negociació de l’acord proposat per les patronals i per ara no s’ha avançat gens. Avui els sindicats es tornen a reunir amb les patronals. Aquestes, a la darrera reunió del dia 11, després de no acceptar cap de les propostes sindicals, van demanar als sindicats una nova proposta de contrapartides mínimes per poder signar l’acord. Fins ara la part patronal s’ha entestat en seguir demanant sacrificis en drets i condicions (premi de fidelitat, incapacitat temporal) a canvi de pràcticament res. Si aquest procés encara no ha aconseguit moure significativament el sector, si tampoc ho ha fet una vaga de caràcter cívic com la del passat març, sembla que la convocatòria del 22 no tindrà cap efecte. Potser no val la pena esmerçar forces en aquesta ocasió. 

Penso que hi ha ocasions, com la vaga general, que són més qüestió de consciència, de principis i, per tant, val la pena mullar-se. Una vaga corporativa (que no és el mateix que corporativista) és qüestió d’estratègies i jocs d’interessos, i aquests sempre han d’estar per sota dels principis. A més, ja he comentat en alguna ocasió que en aquestes convocatòries la concertada sempre hi va com un afegitó i difícilment ens podem sentir coprotagonistes, sinó més aviat som com secundaris que, per acabar-ho d’adobar, treballem pels dolents de la pel·lícula. Per això, en aquesta ocasió i personalment, no em sento motivat a participar-hi. El que faré el dia 22 sempre ho puc acabar de decidir aquell mateix matí.