Una trobada contra la desil·lusió

La gallineta s'ha donat una mica de temps per la reflexió, sobretot per esbandir-se els complexos generats per la sensació de predicar, en el desert encara no, però casi. Aquesta tarda he tingut una trobada amb delegats/des d'altres escoles i de tots els colors, i parlant de les accions contra les retallades als seus centres la percepció és semblant, el vocabulari per descriure-la sembla extret d'una exposició sobre l'ideal del savi estoic: apatia, conformisme, fatalisme, resignació, passivitat... I uns quants il·lusionats, en el doble sentit de la paraula il·lusió, que intentem que un col·lectiu maltractat històricament i en l'actualitat es posi en peu per defensar els seus drets (dret a la negociació col·lectiva, per començar).

Deia, al principi de curs, que la unitat sindical era condició necessària, però ara ja ha quedat clar que no és suficient, tal com avançava en un article anomenat “Una proposta per a la mobilització”. Però no caiem en la desil·lusió, avui he escoltat el relat de l'experiència iniciada en una escola que ens pot servir de línia de fuga d'aquesta situació: implicar el col·lectiu amb la generació d'una dinàmica regular d'assemblees.

Caldrà vèncer les dificultats de reunir a tothom, en moltes escoles només és possible trobar-se tots a les hores de reunió que no hi han alumnes, i quan la direcció deixa una quartet d'hora, al final de la jornada, tot són presses i molta gent comença a desfilar quan el rellotge marca les set en punt. Caldrà generar interès i convèncer a companys/es que alguna cosa realment podem aconseguir si una majoria s'implica en les mobilitzacions. Encara que no sigui immediata. Potser no serà que ens retornin els diners que ens han tret, però sí que la nostra posició, en relació a la reducció de la jornada lectiva, surti enfortida.

Finalment, perquè realment ens posem en marxa, caldrà una coordinació d'aquesta dinàmica assembleària, i la reunió en la que he participat aquesta tarda pot ser un primer esglaó en aquesta direcció.