2011: reinventar la forma de fer sindicalisme

A la meva escola vam fer vaga general 7 persones. El descompte aplicat sobre el salari brut estava al voltant de 200 euros. Com l'escola i el departament no van deixar d'ingressar res, diguem-ne que van “guanyar” uns 1400 euros. Si enlloc de 7 persones fossin 100, l'estalvi seria de 20.000. I podríem continuar sumant.
Continuem fent números. Un treballador de la concertada que hagi participat en les vagues de juny i setembre i es plantegi participar en la del 30 de març i en la possible convocatòria contra la reforma de les pensions i la jubilació, en 9 mesos haurà deixat de cobrar 800 euros.
Les primeres conclusions d'aquests comptes son que fer vaga és un veritable sacrifici per al assalariat/da. I que, en el nostre sector i en altres serveis públics, el perjudici econòmic per empreses i administració és poc rellevant.
Com a molt, si el seguiment de les vagues a la privada concertada fos més significatiu, les patronals veurien perjudicat el seu “prestigi” i quedaria una mica alterada la imatge de estar al marge de tota conflictivitat laboral. Però aquest argument acompanyat dels números anteriors sembla poc convincent a l'hora d'arrossegar a companys/es (i només cal mirar amb distància i objectivitat les dades).
Sembla necessari, per tant, començar a reinventar la forma de fer sindicalisme, tant al nostre sector com en general. Un moviment de base i assembleari, com està sorgint en alguns centres, és un punt de partida en aquesta direcció. Us puc assegurar que la dinàmica d'assemblees iniciada al meu centre, sense haver decidit encara cap mesura de pressió, ha provocat més preocupació que el seguiment de la vaga general.

Les patronals i les retallades

Algunes persones no han acabat d'entendre el per què, a part de les mobilitzacions dirigides a l'administració que va decidir la retallada, algunes assemblees estan decidint accions per expressar el nostre malestar a les patronals. No podem oblidar que estem en un procés de demanda de conflicte col·lectiu, ja que el dret a cobrar el salari fixat en les taules salarials signades entre dues parts, com a resultat de la negociació, ha estat vulnerat també per les patronals, que és amb qui tenim signat un contracte. Si una persona té una subvenció estatal per pagar el lloguer del pis i li retallen la subvenció, no per això, pot pagar-li menys a qui li lloga el pis. Una altra cosa, en el nostre cas, és la responsabilitat subsidiària de l'administració, que ja ha deixat prou clar que l'assumirà si la resolució judicial del conflicte col·lectiu ens dóna la raó.

Sobre el suport, inicial i d'aparador, que vam rebre de les patronals amb la concentració del juny, també cal recordar que ja s'ha esvaït completament. Si ens donaven la raó, si estaven amb nosaltres, per què estem pendents de la resolució d'una demanda de conflicte col·lectiu? És que els seus advocats en el procés judicial estan amb nosaltres i ens donen la raó? Aleshores, per què cal la intervenció judicial si “hi ha acord entre les parts”? Si realment existís aquest suport, ja no diem que avancin els diners que seria el més coherent, però sí que s'hauria mostrar amb fets, amb algun detall. Però res de res.

Finalment, i el més important, ara ens intentaran convèncer de diverses maneres que som ciutadans i ciutadanes de segona, que el nostre compromís amb l'escola implica renunciar a l'exercici de determinats drets, que exercir-los és anar contra l'escola. No desitgem trencar el clima de diàleg, ni volem que es generi una dialèctica de bons i dolents per dividir el col·lectiu, com és habitual a molts centres. Volem expressar el nostre malestar per nosaltres mateixos i voldríem creure que realment comptem amb el suport i la solidaritat de les persones que així ho manifestaven el mes de juny passat.