2011: reinventar la forma de fer sindicalisme

A la meva escola vam fer vaga general 7 persones. El descompte aplicat sobre el salari brut estava al voltant de 200 euros. Com l'escola i el departament no van deixar d'ingressar res, diguem-ne que van “guanyar” uns 1400 euros. Si enlloc de 7 persones fossin 100, l'estalvi seria de 20.000. I podríem continuar sumant.
Continuem fent números. Un treballador de la concertada que hagi participat en les vagues de juny i setembre i es plantegi participar en la del 30 de març i en la possible convocatòria contra la reforma de les pensions i la jubilació, en 9 mesos haurà deixat de cobrar 800 euros.
Les primeres conclusions d'aquests comptes son que fer vaga és un veritable sacrifici per al assalariat/da. I que, en el nostre sector i en altres serveis públics, el perjudici econòmic per empreses i administració és poc rellevant.
Com a molt, si el seguiment de les vagues a la privada concertada fos més significatiu, les patronals veurien perjudicat el seu “prestigi” i quedaria una mica alterada la imatge de estar al marge de tota conflictivitat laboral. Però aquest argument acompanyat dels números anteriors sembla poc convincent a l'hora d'arrossegar a companys/es (i només cal mirar amb distància i objectivitat les dades).
Sembla necessari, per tant, començar a reinventar la forma de fer sindicalisme, tant al nostre sector com en general. Un moviment de base i assembleari, com està sorgint en alguns centres, és un punt de partida en aquesta direcció. Us puc assegurar que la dinàmica d'assemblees iniciada al meu centre, sense haver decidit encara cap mesura de pressió, ha provocat més preocupació que el seguiment de la vaga general.

Les patronals i les retallades

Algunes persones no han acabat d'entendre el per què, a part de les mobilitzacions dirigides a l'administració que va decidir la retallada, algunes assemblees estan decidint accions per expressar el nostre malestar a les patronals. No podem oblidar que estem en un procés de demanda de conflicte col·lectiu, ja que el dret a cobrar el salari fixat en les taules salarials signades entre dues parts, com a resultat de la negociació, ha estat vulnerat també per les patronals, que és amb qui tenim signat un contracte. Si una persona té una subvenció estatal per pagar el lloguer del pis i li retallen la subvenció, no per això, pot pagar-li menys a qui li lloga el pis. Una altra cosa, en el nostre cas, és la responsabilitat subsidiària de l'administració, que ja ha deixat prou clar que l'assumirà si la resolució judicial del conflicte col·lectiu ens dóna la raó.

Sobre el suport, inicial i d'aparador, que vam rebre de les patronals amb la concentració del juny, també cal recordar que ja s'ha esvaït completament. Si ens donaven la raó, si estaven amb nosaltres, per què estem pendents de la resolució d'una demanda de conflicte col·lectiu? És que els seus advocats en el procés judicial estan amb nosaltres i ens donen la raó? Aleshores, per què cal la intervenció judicial si “hi ha acord entre les parts”? Si realment existís aquest suport, ja no diem que avancin els diners que seria el més coherent, però sí que s'hauria mostrar amb fets, amb algun detall. Però res de res.

Finalment, i el més important, ara ens intentaran convèncer de diverses maneres que som ciutadans i ciutadanes de segona, que el nostre compromís amb l'escola implica renunciar a l'exercici de determinats drets, que exercir-los és anar contra l'escola. No desitgem trencar el clima de diàleg, ni volem que es generi una dialèctica de bons i dolents per dividir el col·lectiu, com és habitual a molts centres. Volem expressar el nostre malestar per nosaltres mateixos i voldríem creure que realment comptem amb el suport i la solidaritat de les persones que així ho manifestaven el mes de juny passat.

Campanya a les escoles?

Avui, un amic i col·lega de tota la vida que treballa en una escola concertada de la FECC m'explica que ha rebut un correu. No era un correu personal, estava adreçat a totes les persones que treballen al seu nivell educatiu i l'emissor era el cap d'estudis. El missatge en qüestió portava un text i un adjunt (presentació de powerpoint), i el seu objectiu era deixar verd un candidat de les eleccions, el sr. Montilla i, per extensió, l'obra del tripartit (dic verd per no dir marró, amb perdó, per la quantitat de merda escampada). Els fabricants d'aquests arxius ja sabran a quins interessos responen. El que no em sembla acceptable és utilitzar, amb l'empara d'un càrrec directiu, un canal de comunicació escolar, laboral, per fer-ne extensió.

A part, cadascú és lliure de valorar l'acció dels governs tripartits segons el seu nivell d'enteniment i informació, fins i tot, pot obviar un aspecte essencial com la necessitat d'acabar amb el monopoli de poder convergent de més de dues dècades, amb conseqüències evidents com l'escàndol del Palau de la Música. Però ningú ens pot fer oblidar, per al que el nostre sector afecta, que durant l'època del pujolisme, el govern, efectivament, afavoria “l'escola concertada”, és a dir, a les entitats titulars. Però tot el que eren avantatges i deixar fer per a les patronals, eren obstacles per la millora de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.

Una trobada contra la desil·lusió

La gallineta s'ha donat una mica de temps per la reflexió, sobretot per esbandir-se els complexos generats per la sensació de predicar, en el desert encara no, però casi. Aquesta tarda he tingut una trobada amb delegats/des d'altres escoles i de tots els colors, i parlant de les accions contra les retallades als seus centres la percepció és semblant, el vocabulari per descriure-la sembla extret d'una exposició sobre l'ideal del savi estoic: apatia, conformisme, fatalisme, resignació, passivitat... I uns quants il·lusionats, en el doble sentit de la paraula il·lusió, que intentem que un col·lectiu maltractat històricament i en l'actualitat es posi en peu per defensar els seus drets (dret a la negociació col·lectiva, per començar).

Deia, al principi de curs, que la unitat sindical era condició necessària, però ara ja ha quedat clar que no és suficient, tal com avançava en un article anomenat “Una proposta per a la mobilització”. Però no caiem en la desil·lusió, avui he escoltat el relat de l'experiència iniciada en una escola que ens pot servir de línia de fuga d'aquesta situació: implicar el col·lectiu amb la generació d'una dinàmica regular d'assemblees.

Caldrà vèncer les dificultats de reunir a tothom, en moltes escoles només és possible trobar-se tots a les hores de reunió que no hi han alumnes, i quan la direcció deixa una quartet d'hora, al final de la jornada, tot són presses i molta gent comença a desfilar quan el rellotge marca les set en punt. Caldrà generar interès i convèncer a companys/es que alguna cosa realment podem aconseguir si una majoria s'implica en les mobilitzacions. Encara que no sigui immediata. Potser no serà que ens retornin els diners que ens han tret, però sí que la nostra posició, en relació a la reducció de la jornada lectiva, surti enfortida.

Finalment, perquè realment ens posem en marxa, caldrà una coordinació d'aquesta dinàmica assembleària, i la reunió en la que he participat aquesta tarda pot ser un primer esglaó en aquesta direcció.

Concentració de delegats/des?

A mi no em surten els números. Representa que a Catalunya hi han uns 1900 delegats de privada concertada. Pel cap baix, una tercera part són de Barcelona i comarca, quedem-nos en 600. Quantes persones érem avui? Potser, 200 o 250? O menys? El que m'ha quedat clar és que érem menys que el mes passat.

Què passa, doncs? Si no aconseguim ni mobilitzar-nos els/les representants sindicals, que hauríem de ser els que tirem del carro, aleshores millor que ens plantegem si tot plegat val la pena.

Potser caldria organitzar-ho d'una altra manera. Per exemple, que alguns representants sindicals lliurin el conjunt de reclamacions, mentre el gruix (que hauria de ser més gruixut!) dels participants fa visible la nostra protesta al carrer. Així també evitaríem la picaresca que comença a aparèixer com en totes les cues. Avui mateix, després d'estar més d'una hora i mitja a peu dret, com donaven números, ha aparegut una companya amb un número anterior al nostre que li havien lliurat per evitar-se la cua. Així hem començat a entendre perquè, en lloc d'escurçar-se per davant, progressivament es feia més curta per darrere. Una cua molt atípica!

Però el problema de fons, sigui quina sigui la seva explicació, és la poca implicació de un bon nombre de representants sindicals del sector, i tal com estan les coses és un problema greu!

Certificats de qualitat, qualitat real i condicions de treball

La majoria de centres concertats, com el meu, tenen un “caràcter propi” (abans ideari) que parteix d’una concepció que defineix l’activitat educativa com un procés de formació integral de persones. Però, cada vegada tinc més la sensació que la pràctica real, determinada per la progressiva implantació de “sistemes de qualitat”, ha convertit aquesta declaració de principis en pura retòrica. Ara resulta que l’excel·lència educativa té com eixos principals: fer, desfer i refer programacions que van reduint el marge de maniobra del docent i convertir una activitat originalment creativa en quelcom cada vegada més proper a la producció en cadena.

Però aquest procés, que també cerca el control absolut de l’acció docent, té com a conseqüència la reducció de la formació a un dels seus components, la instrucció, i l’objectivació (cosificació, deshumanització) d’una relació entre persones. És a dir, l’atenció a l’alumne s’ha convertit en un conjunt de protocols que pretenen uniformitzar l’acció educativa i ha oblidat la interacció personal com a peça fonamental d’aquesta acció. I aspectes molt importants en la formació de persones, que no són predictibles ni programables perquè, per ara, el comportament humà no ho és, resten arraconats. I quan algú intenta posar sobre la taula les deficiències d’aquesta nova forma de treballar, li parlaran de resistència als canvis.

Que no ens donin gat per llebre, si us plau. Tots estarem d’acord en millorar la nostra feina, però quan es planteja una millora real, la reducció (homologació) d’hores lectives per poder atendre millor els nostres alumnes i per poder fer efectiva la intenció de formar integralment persones, aleshores sí que hi trobem resistència, per part del departament i les patronals. I per molts certificats de qualitat que obtingui un centre i exhibeixi a la seva porta (qualitat aparent), a compte de feines cada vegada més inútils i que no tenen efectes directes en la pràctica educativa, la seva qualitat real no quedarà garantida, més aviat el contrari, restarà dedicació als docents a la veritable finalitat de la seva feina.

Expressat matemàticament: la qualitat aparent és inversament proporcional a la qualitat real. I a sobre empitjora les nostres condicions de treball. Si volen qualitat, que comencin per reduir les hores lectives!

Patronals, retallades i mobilitzacions

Acabo de llegir el que diu el nou butlletí (18-10-10) de la FECC (Educadors/info) sobre les retallades salarials. Les informacions desprenen una olor rància a paternalisme anterior al reconeixement dels drets sindicals. Les demandes de conflicte col·lectiu presentades pels tres sindicats apareixen com un sacrifici necessari, voluntari i solidari de les patronals. Les mobilitzacions convocades i previstes pels sindicats no apareixen, amb l'excepció de les concentracions mensuals per lliurar reclamacions, que de forma expressa, compten amb la seva “benedicció”.

I perquè ningú no s'equivoqui, confirmen que si la retallada queda recollida pels pressupostos de la Generalitat de 2011, es veuran abocats a reflectir-ho a les taules salarials. Tot plegat, serà culpa del govern i ningú recordarà que fa dos o tres cursos no tenien cap mena de sensibilitat a l'hora de regatejar i retardar la signatura de les taules salarials. I és clar, si s'arriba a confirmar la convocatòria de vaga pel 30 de març, aleshores no estarà justificada i manegaran, amb el més pur estil jesuític, per desmobilitzar als seus ramats (metàfora del bon pastor!).

Una proposta per la mobilització

Marxa per la Dignitat (dels treballadors/es de l'escola concertada)

Amb l'horitzó de la vaga del 30 de març i en el marc de les mobilitzacions convocades per els tres sindicats representatius, la idea és organitzar un moviment de base i caràcter intersindical per mobilitzar el sector, amb un discurs que el conjunt de treballadors/es del sector pugui percebre com propi. No podem oblidar que, per diversos motius, hi ha una part de l'opinió pública i de molts companys/es molt crítica amb l'acció sindical feta per els professionals del sindicalisme i que l'acció sindical tradicional no aconsegueix arribar a una gran majoria en el nostre sector.

1a fase (Entre novembre i desembre): Crear una comissió promotora per impulsar el moviment i fer-ne publicitat (a partir d'una web i un manifest fundacional). En la comissió caldria integrar delegats/des de diversos centres i de diverses procedències (dels tres sindicats i independents) i hauria de cercar l'adhesió de comitès, delegats/des i membres del col·lectiu, en general. En aquest cas, penso que és molt important que siguin persones no alliberades, un moviment realment de base.

2a fase (Entre gener i març): La comissió promotora passa a ser organitzadora d'actes públics a tots els centres possibles. Aquests actes de presentació del moviment, amb la lectura del manifest i alguna(es) intervenció(ons) en relació als greuges de la privada, també poden servir per arribar a centres que no compten amb la presència dels sindicats (siguin alguns o tots). Caldria estudiar la possibilitat d'organitzar un acte central al final i just abans de la vaga del 30 de març.

Qualsevol persona interessada en participar i desenvolupar aquesta iniciativa que es posi en contacte amb isiteixi@gmail.com.

Engrescadora però fràgil unitat sindical

Demà estan convocades concentracions de delegats/des davant dels SS. TT. a les 12 del migdia per presentar reclamacions individuals contra les retallades. I, aquesta vegada, han aconseguit posar-se d'acord els tres sindicats representatius. Unitat sindical difícil, perquè no podem oblidar que a molts centres aquest curs hi han eleccions sindicals, però necessària.

Unitat sindical engrescadora, perquè formant part d'un col·lectiu acomodatici i poc donat a participar, només faltaria que els pocs i poques que ens movem ho fem dividits. A més, en aquesta ocasió, amb certa perspectiva de futur, ja que tenim notícies que es poden preparar més accions.

Unitat sindical fràgil, perquè les primeres informacions sobre l'acte em van arribar com iniciativa d'un sol sindicat, que en la seva condició de majoritari, no va esperar-se a l'acord dels altres dos.

Esperem que els esforços que s'han fet, presumiblement per totes parts, serveixin de llavor per una acció continuada en contra la retallada i, no ho podem oblidar, per l'homologació de la jornada lectiva.

We shall overcome...

Jo també faré vaga...

Jo també faré vaga i amb una única i fonamental justificació: perquè és el meu deure. Sí, un deure que jo mateix he escollit, que jo mateix m'imposo, que sorgeix de la meva llibertat.
Jo també faré vaga malgrat que els sindicats també han de fer molta neteja interna, autocrítica i un exercici de renovació per adaptar-se als reptes d'una realitat social en evolució constant.
Jo també faré vaga perquè com ensenyant i com a pare no em vull avergonyir i sentir còmplice d'una regressió dels drets aconseguits històricament en les lluites per la igualtat.
Per això, per a mi, fer vaga és un imperatiu, un imperatiu categòric: "obra només segons aquella màxima que puguis voler que es converteixi, al mateix temps, en llei universal".

Gallinetes del món unim-nos!

LA LLIBERTAT ÉS QUAN COMENÇA L'ALBA

EN UN DIA DE VAGA GENERAL (Joan Margarit)

No sortides ni colònies?

A imatge i semblança d'alguns centres públics, m'ha arribat que companys/es d'un centre concertat es volen plantejar la possibilitat de no fer ni sortides ni colònies com a mesura de pressió en contra de les retallades. També alguns companys/es de la meva escola m'han fet comentaris en aquesta direcció.
Entro al grup del Facebook “No jornada intensiva? No sortides ni colònies” (més de 2000 membres!). Al Mur el debat està crispat... Hi ha de tot, però m'entretinc en un missatge d'un monitor d'una casa de colònies... Una mesura que agreujarà les dificultats d'un sector que dona feina a molts joves...
Mmmm... No m'agrada aquest perfum, interessos enfrontats de diversos col·lectius de treballadors/es. Fa olor, o pitjor, pudor a corporativisme, pot fer mal, danys col·laterals en diran, i no als responsables de la crisi, ni de les retallades. A d'altres, fins i tot, en pitjor situació que nosaltres.
I haurà qui encara ens presentarà aquesta acció com una alternativa a la vaga general.

Divisió? Desmobilització!

AUDITORI DIVIDIT / Uns 4.500 delegats de CCOO i UGT van participar a La Farga de l'Hospitalet en una assemblea en què es van sentir crits de «Zapatero dimissió» en diverses ocasions. Una part dels militants sindicals van interrompre els discursos d'Ignacio Fernández Toxo i Cándido Méndez reclamant la marxa del president del Govern per l'aprovació de la reforma laboral, mentre la resta de delegats estaven en silenci. (El Periódico, 15-05-10)

No ho acabo d'entendre però el fet és el que és, un acte que hauria d'haver estat un exercici d'unitat sindical i una mostra de fortalesa per animar a una resposta massiva a la convocatòria de vaga, resulta que al final posa en evidència objectius no compartits entre els membres de les mateixes organitzacions que l'han convocat. En el meu cas, a partir del precedent establert per una assemblea anàloga feta a Madrid fa pocs dies, ha estat un factor important a l'hora de no animar-me a participar en l'acte, al qual estava convidat com delegat de CCOO.

Per desgràcia, al sector de l'ensenyament privat concertat en sabem molt de divisions i dels seus efectes, sigui entre les organitzacions sindicals a l'hora de negociar i mobilitzar-se, o entre els mateixos membres d'un sindicat a l'hora de decidir línies d'acció sindical. Només cal recordar la situació generada per la vaga del 8 de juny (UGT i CCOO la recolzaven, USOC de privada no, però USOC d'altres sectors afectats per la retallada sí, i a la manifestació UGT i CCOO dividits). O per la concentració del 17 de juny (CCOO no s'adhereix, però la decisió genera divisions i un nombre significatiu dels seus delegats/des dels centres hi participen i animen als seus companys/es a participar-hi). El resultat ja el sabem: la vaga va tenir molt poca ressonància i els treballadors/es del sector només es van mobilitzar sota la tutela de les patronals.

DIVISIÓ=DESMOBILITZACIÓ.

Més sobre la vaga...

Una cosa és ser crític amb el funcionament de les organitzacions sindicals, amb alguns aspectes de la convocatòria de vaga al nostre sector i amb les deficiències de l'acció sindical a la privada concertada. La crítica, com a mínim la d'aquest blog, és per millorar. Per tant, no entra en la voluntat de qui subscriu aquestes línies desqualificar els sindicats genèricament i deixar-nos indefensos davant l'ofensiva neoliberal per carregar-se l'estat del benestar. Ara per ara, són una de les poques eines que ens queden als treballadors/es per no recular i predre els drets aconseguits històricament en la lluita per la igualtat i la dignitat.
No podem oblidar que, entre els sectors afectats per les retallades, la nostra situació és de cert privilegi en comparació amb aturats, pensionistes... I la vaga, en aquest cas, té un sentit solidari que no podem deixar de costat: no és o no hauria de ser una vaga per els nostres interessos particulars del sector, més aviat hauria de ser una acció en defensa dels interessos generals i de les parts més febles del teixit social.
I en aquest punt, la gallineta, no pot estar-se de desitjar l'èxit de la convocatòria de vaga del 29 i animar a la participació, malgrat estar casi convençuda, com és habitual a la privada concertada, que la seva acció quedarà reduïda al testimoniatge.
Tant per tant, si cal ser solidari i estrènyer el cinturó, millor per pròpia voluntat que per decret.

Retallades, malestar i convocatòria de vaga

Acabo de calcular, amb l’ajuda del arxiu d’Excel de la web de CCOO, el % de reducció del salari que hem patit a conseqüència de la retallada. A primària i educació infantil oscil·la entre un 5,3 % (sense antiguitat ni estadis) a un 6,3% (en els casos pitjors) en el sou net. A secundària, entre un 7,2 % (sense antiguitat ni estadis) i un 8,3% (en els casos pitjors) en el sou net. A sobre, encara no tenim clar si està inclosa la part proporcional del salari de juny prorratejat. Fons sindicals diverses (full informatiu CCOO 29-06-10 i conversa d’un company amb una delegada d’USOC d’un altre centre) diuen que sí, però seria important saber-ho del cert.
En tot cas, davant la situació actual presidida per el malestar generat per les retallades i el calendari, la resposta sindical és, com a mínim, poc específica, ja que s’ha reduït a canalitzar el malestar amb la vaga del 29 (que convoquen els tres sindicats de la privada concertada). Sembla que ni a la pública hi ha moltes expectatives d’èxit, i al nostre sector, amb la arrelada tradició vaguística que tenim i sense plantejar cap altra mena d’acció prèvia i pròpia de la privada concertada, no podem tenir gaires esperances d’un seguiment significatiu. A part, molts/es companys/es a les escoles comencen a creure que els sindicats només se’n recorden d’ells/es quan cal farcir estadístiques i millorar la representativitat, però deixen en segon terme els seus problemes reals.
Conclusió: com diuen en castellà, “quien calla, otorga”, i amb el poc soroll que farem segur que semblarà que els treballadors/es de la privada concertada haurem encaixat les retallades amb actitud estoica i sense dir ni piu. I així ens anirà...

Qui ha fet els deures d'estiu?

Ahir, inici de curs, quina calor, a les 9.15 del matí la sala de professors estava a 28º (la del costat, sense ventilació, a 30º) i caldria sumar-hi l'alta humitat per patir una sensació de calor sufocant. No he pogut comprovar quina temperatura feia a les aules. Gràcies, conseller Maragall, primer efecte “positiu” del calendari, a Finlàndia farà fresqueta (i al seu despatx també), però a Barcelona... Sort que amb la pluja del vespre ha refrescat.
Ara no estem a temps, però hauria valgut la pena fer alguna mena d'acció simbòlica, visual i, fins i tot, simpàtica per subratllar els inconvenients tèrmics del nou calendari. Per exemple, haver començat el curs amb una indumentària adequada per anar a la platja, o amb pantalons curts, o amb un ventall amb la cara d'en Maragall. Ahir, la premsa estava al darrere de “notícies” de l'inici de curs i, per tant, hauria estat fàcil aconseguir certa ressonància.
Si és feina dels sindicats promoure accions per canalitzar el malestar dels/de les treballadors/es d'ensenyament (en aquest cas no cal diferenciar públic-privat concertat), aleshores començo a pensar que aquesta tornada a l'escola els ha agafat amb els deures a mig fer, com al mateix Departament d'Educació.

Comença el curs de l'any 1, segons el nou calendari ...

“Minoria d’edat és la incapacitat de disposar del propi enteniment sense la direcció d’un altre” (Kant).

Nou curs amb l'aplicació del nou calendari maragallià i amb retallades.
Molts interrogants i una certesa confirmada: quan no interessa no som iguals als companys/es de la pública (hores lectives) i quan interessa sí (reducció del sou).
Entre els interrogants: quan els/les treballadors/es de l'ensenyament privat concertat serem plenament majors d'edat?
M'explico: el curs passat vam patir una retallada compartida amb altres sectors finançats amb fons públics i l'única resposta significativa dels/de les treballadors/es afectats va ser a partir d'una iniciativa de les patronals. La vaga del sector públic no va obtenir un seguiment perceptible al sector concertat i, en canvi, la concentració de la P. de S. Jaume va ser l'única resposta rellevant a la retallada. Em fa vergonya que fos així, com a membre del col·lectiu afectat, però els fets són els que són: només hi ha hagut mobilització amb la tutela de les patronals i qui no actua per si mateix està en la mateixa situació que un menor.

Amb clara inspiració dylaniana:

Diguem quan temps haurà de passar,
abans de defensar els nostres drets?
Quants greuges més haurem de patir,
sense aixecar ni la veu?
The answer my friend is blowin' in the wind.
The answer is blowin' in the wind!