QUI TINGUI LA PERCEPCIÓ QUE SE’NS EXIGEIX MENYS, QUE AIXEQUI LA MÀ

Al butlletí de la FECC de mitjans de maig, en un apartat titulat “El valor del lloc de treball”, hi trobem un crida a valorar l’estabilitat laboral, més enllà del empitjorament de salaris i condicions, com element de motivació, ja que les retallades, en general, i l’augment de ratio poden suposar acomiadaments.

A les persones que depenem d’un sou per sostenir a la família no ens cal que ens recordin el valor de poder treballar. Però, el que diu en el paràgraf immediatament posterior és indignant: “Hem viscut uns anys de miratge fins a creure’ns que cada any havíem de tenir més i se’ns exigiria menys.” No tinc clar si la primera persona del plural es refereix només a algunes persones, però el que és indubtable és que entre la gran majoria de treballadors/es aquesta creença, si és que algú la té realment, no té cap fonament racional.

Les creences racionals (per exemple, creure que pot ploure si hi ha avisos del servei meteorològic o que el foc crema) estan justificades a partir d’observacions més o menys sistemàtiques. Creiem que el foc crema perquè fins ara sabem, per experiències pròpies i alienes, que així ha succeït. Per tant, per a poder creure que se’ns exigiria menys hauríem d’haver experimentat aquesta reducció de l’exigència. Però, a partir de l’experiència dels darrers anys (1x1, plataformes digitals, ús de les TIC, sistemes de qualitat, auditories, programacions i reprogramacions...), pretendre que assentim  la creença que se’ns exigeix menys és tractar-nos de criatures sense capacitat d’extreure conclusions racionals dels fets.

Precisament, els fets ens han induït a creure que, si cada vegada se’ns exigia més, teníem el dret de tenir més (sigui en salari o en millors condicions). Però, sembla que ara fins i tot algú té l’arrogància de voler decidir el que creiem i hem de deixar de creure, emparant-se en la crisi i les pors que aquesta genera en els que depenem del nostre treball per viure.

I mentrestant, negociació estancada i cap moviment sindical...

La vaga del 22

El proper dimarts s’ha convocat una vaga d’ensenyament a nivell estatal. La convocatòria és de pública i privada concertada, l’augment de ràtio amb la conseqüència immediata de pèrdua de llocs de treball i altres mesures del ministre Wert que afecten a tot l’ensenyament sostingut amb diners públics, justifiquen sobradament la convocatòria. Una altra qüestió és l’oportunitat de la convocatòria.

A Catalunya estem en mig d’un procés de negociació de l’acord proposat per les patronals i per ara no s’ha avançat gens. Avui els sindicats es tornen a reunir amb les patronals. Aquestes, a la darrera reunió del dia 11, després de no acceptar cap de les propostes sindicals, van demanar als sindicats una nova proposta de contrapartides mínimes per poder signar l’acord. Fins ara la part patronal s’ha entestat en seguir demanant sacrificis en drets i condicions (premi de fidelitat, incapacitat temporal) a canvi de pràcticament res. Si aquest procés encara no ha aconseguit moure significativament el sector, si tampoc ho ha fet una vaga de caràcter cívic com la del passat març, sembla que la convocatòria del 22 no tindrà cap efecte. Potser no val la pena esmerçar forces en aquesta ocasió. 

Penso que hi ha ocasions, com la vaga general, que són més qüestió de consciència, de principis i, per tant, val la pena mullar-se. Una vaga corporativa (que no és el mateix que corporativista) és qüestió d’estratègies i jocs d’interessos, i aquests sempre han d’estar per sota dels principis. A més, ja he comentat en alguna ocasió que en aquestes convocatòries la concertada sempre hi va com un afegitó i difícilment ens podem sentir coprotagonistes, sinó més aviat som com secundaris que, per acabar-ho d’adobar, treballem pels dolents de la pel·lícula. Per això, en aquesta ocasió i personalment, no em sento motivat a participar-hi. El que faré el dia 22 sempre ho puc acabar de decidir aquell mateix matí.

Negociació en secret!

L’acord que les patronals van proposar signar als sindicats (17 d’abril), una mena de treva temporal en la negociació col·lectiva del sector per donar cobertura legal a l’aplicació de les mesures que afecten al premi de fidelitat i al complement per incapacitat temporal, va en la mateixa dinàmica dels darrers anys: sense estar en les mateixes condicions que a la pública, els treballadors/es de la concertada hem de patir les mateixes retallades. 

La proposta d’acord presentava unes contrapartides que pràcticament coincidien amb les del conveni que havien proposat fa un parell de mesos, només amb una novetat: compensar substitucions amb una mena de franquícia, a partir de 10 substitucions!  La part sindical va rebutjar-lo i el dia 2 de maig va elaborar unes esmenes unitàries a l’acord, que es van presentar en la reunió de la mesa negociadora, divendres 4. La discussió d’aquestes propostes sindicals ha quedat ajornada fins aquest divendres 11, però mentrestant les patronals van exigir mantenir en secret el procés de negociació. Per què?

No ens enganyem, el plantejament de les patronals és aprofitar les retallades al sector públic per reduir salaris i drets a canvi de pràcticament res. ¿Per què s’entesten, aleshores, a seguir-nos tractant com menors d’edat, als que no s’ha de parlar clar?¿No serà que una major transparència de la seva actitud “negociadora” pot obrir els ulls a molts treballadors/es i ser un element mobilitzador?