FUM, FUM, FUM

 

Llegeixo una piulada de @CCOOeducació: CiU i ERC voten en contra moció de consens perquè els treballadors/es de la Generalitat cobrin les seves retribucions íntegres l’any 2014.

Els fets, la crua realitat, sempre acaben donant la raó a Sancho Panza: El proper 9 de novembre FUM, FUM, FUM, els pressupostos aprovats i ens quedarem sense paga. Segons Mas i Jonqueres, Espanya roba a Catalunya, i això justifica que ells robin també a Catalunya (a una bona part dels seus ciutadans i ciutadanes). Quins arguments més infantils: us robo perquè a mi també m'han robat, el meu robatori, per tant, està justificat!!! Però, qui roba no deixa de ser un lladre, sigui espanyol o català.

MÉS REFLEXIONS SOBRE LA VAGA

"No oblidem mai que els drets són individuals, però sempre s’han conquerit col·lectivament."

Aquesta frase l’he llegit avui en un article d’en Josep Ramoneda al diari El País. Faltaria un afegitó per continuar amb la nostra reflexió sobre els efectes que tenen les convocatòries de vaga: els drets són individuals, però s’han conquerit col·lectivament  i amb sacrificis. 

I aquí està el problema: per múltiples raons i, en principi, totes respectables, són poques les persones amb la disposició de sacrificar part del seu interès individual (sigui del seu salari i/o de la consideració dels seus caps) en defensa d’uns drets que es van aconseguir de forma col·lectiva. I en sectors com la concertada, on darrerament bona part de les millores i drets han estat resultat de la lluita d’altres sectors, aquesta actitud encara és més patent.

No m’ha arribat cap valoració de la vaga per part dels sindicats convocants, a part del ball de xifres que acostuma a acompanyar les informacions immediates del seguiment de la convocatòria. Trobo a faltar una valoració en fred, amb dades fiables i que no tracti únicament d’adaptar la realitat a les intencions, que reconegui que ni tant sols en l’ensenyament públic el seguiment de la vaga entre l@s treballador@s va ser majoritari, encara que superior al de la concertada.

Indubtablement la manifestació va quedar prou lluïda, però per fer una manifestació massiva no cal forçar una vaga. I més, si només perjudica econòmicament als no molt@s que la segueixen i, en canvi, tant patronals com departament s’estalvien de pagar uns diners, que ja m’agradaria saber on van a parar. I està molt clar, en època de vaques grasses el sacrifici de no anar a sopar fora de casa un parell de cops era assumible amb un mínim de consciència social, però, en la situació actual, en la que molta gent hem hagut d’anul·lar despeses prescindibles, comença a semblar un exercici de masoquisme.

Per acabar-ho d’adobar, una manifestació per la tarda, segurament encara més massiva, hauria obtingut encara més ressonància: hi podia participar qui va optar per anar a treballar en el sector educatiu, famílies i la societat civil en general, ja que la LOMCE i les retallades no són un problema només del sector educatiu. Si es tractava de mobilitzar el màxim de sectors socials, si no estava ni molt menys garantit un seguiment rellevant, els convocants de la vaga del 24O no ho han fet gaire bé per partida doble, ni convocant la vaga, ni, una vegada convocada, convocant la manifestació a les 12 del migdia.

I que consti, no es tracta de renunciar a les eines bàsiques en la defensa dels interessos dels treballadors com la vaga i els mateixos sindicats, però sí de reinventar-les... (continuarà)

DESPRÉS DEL 24O, UNA MICA D'AUTOCRÍTICA?

Malgrat la diversitat de les xifres  que administració, patronals i sindicats han pogut donar, em sembla difícilment discutible que el seguiment de la vaga del 24O a la concertada no ha estat ni majoritari, ni gaire significatiu en termes generals.  Ja sé que en alguns centres, el seguiment ha estat prou important, fins i tot la premsa ho ha mostrat (i ja era hora!), però una visió de conjunt no pot oblidar que la majoria treballador@s de la concertada no han recolzat la vaga convocada per tots els sindicats del sector (de fet, tampoc el seguiment a la pública ha estat per tirar coets). En bona part, la ressonància i l’èxit del 24O va ser gràcies a famílies i estudiants.

En aquest espai ja havia manifestat que la unitat sindical en la convocatòria i en la manifestació era una condició necessària per aconseguir que, en aquesta ocasió, el seguiment de la vaga fos destacable a la concertada. Però les condicions necessàries molt sovint no són suficients, com a mínim si no van ben acompanyades. I aquest és el cas que ens ocupa. Deixaré de banda els, diguem-ne, “inconvenients econòmics”, dels quals properament en parlarem, però no puc deixar de manifestar les dificultats, per exemple, de seguir la vaga algú que tingui la parella en atur.

La primera qüestió que cal plantejar és una condició també necessària per aconseguir que una vaga tingui un seguiment ampli: la vaga s’ha de preparar i amb temps. Per començar, el primer sindicat que la convoca i de forma unilateral ho fa públic poc més de 15 dies abans (per ser exactes, el comunicat de CCOO és un arxiu del 8 d’octubre). Però el que és més important, una vaga necessita d’un procés previ i conjunt de mobilització dels sindicats convocants i aquest procés no ha existit. Les convocatòries de vaga general van precedides per assemblees multitudinàries i conjuntes de delegad@s (1) dels sindicats convocants (UGT i CCOO), ¿per què no es fa el mateix en la privada concertada, quan hi ha una convocatòria de vaga del sector?

(continuarà)

(1)     No puc evitar fer un comentari sobre aquestes assemblees: realment no són assemblees, ja que els únics que parlen són els de sempre, i si les segueixen fent suposo que d’alguna manera contribueixen a animar la participació en la vaga. Però les dimensions del nostre sector permetrien unes assemblees amb la possibilitat d’intervencions, propostes i resolucions per part de l@s delegad@es, és a dir, realment participatives.

O ARA, O MAI

VAGA A LA CONCERTADA (?)

Sembla altament probable que el 24O hi haurà convocatòria de vaga per part dels tres sindicats de la concertada, les pàgines web de dos d’ells així ho confirmen i suposem que el tercer també acabarà de fer-ho públic en breu. Per començar i per reanimar un col·lectiu acomodat en l’immobilització, no estaria gens malament un cartell comú per certificar als centres que es tracta d’una convocatòria conjunta i per indicar el compromís de totes tres organitzacions  i de l@s sev@s afiliad@s i delegad@s en ella.

A partir d’aquí, també és molt important poder generar la sensació que en aquesta ocasió sí que val la pena fer un sacrifici. En primer lloc, de cara als que ja l’han fet en més d’una ocasió (p. e. vagues generals) i han acabat valorant que, amb la ínfima que incidència que han tingut en el sector, potser no compensava fer-la. També, per arrossegar a algunes persones que sovint han manifestat que una vaga general no, però una de sector i convocada unitàriament per tots els sindicats del sector, sí; o a d’altres que han preferit no significar-se davant de titulars quan la majoria no convida a fer-ho.

I aquesta sensació de ara sí, s’ha de generar, i les tres organitzacions sindicals són corresponsables d’intentar fer-la possible i han de oferir mostres inequívoques d’una feina colze a colze amb aquest objectiu. Si no és així, no cal ser gaire pessimista per imaginar, una vegada més, una vaga a la concertada casi imperceptible.

Aconseguirà generar aquesta sensació, per posar exemples, la convocatòria en solitari d’assemblees de zona que prepara CCOO? O el cartell de la federació estatal com únic contingut de la notícia de la convocatòria a la web d’USOC? O la indefinició de l’UGT? No ho crec!

CONTRA LA LOMCE I LES RETALLADES (II)

Després de la jornada de vaga de l@s company@s de la concertada d’Euskadi  del passat 26, mobilització amb una àmplia incidència, és hora de prendre nota i aprendre alguna cosa de l’experiència aliena. 

El primer que crida l’atenció és el caràcter unitari de la convocatòria  que agrupava a tots els sindicats del sector (ELA, CCOO, STEE-EILAS, LAB y UGT). Allí són cinc i es poden posar d’acord, aquí només tres i no hi ha manera. Una altra circumstància és el perfil propi de la mobilització: era una mobilització en defensa de l@s treballador@s de la concertada. Evidentment la nostra situació és diferent, a Euskadi si no em falla la memòria van guanyar el judici contra les retallades del 2010, però insisteixo que hi ha elements que ens mostren un possible camí per no acabar d’enfonsar-nos en el pou de la impotència i la resignació. 

D'entrada, s'ha de cercar una mobilització adequada al sector i a les circumstàncies, i sabem per experiència, que una vaga amb un seguiment mínimament significatiu ara mateix és una quimera a la concertada i només serveix per escurar més les butxaques dels 4 gats i gates que hi participem, i més si és una iniciativa “en defensa de la pública”. S’han de buscar alternatives, des d’una aturada parcial, a samarretes de perfil propi, una concentració o una cadena humana al voltant del departament (la via dels de la concertada), un flash-mob, una assemblea multitudinària de delegad@s...

Per tant i en segon lloc, ha de ser una mobilització dels de la concertada. Pot ser el mateix dia que es mou la pública o no, cada alternativa té els seus avantatges i els seus inconvenients, però  la mobilització de la MUCE i la plataforma estatal ens exclou per definició i, en conseqüència no hi tenim res a pelar. Finalment, de bon grat o no, ha de estar recolzada per tots tres sindicats. 

Les tres federacions d’ensenyament (USOC, UGT i CCOO) estan en contra de la LOMCE i les retallades, com és possible que no es posin aleshores d’acord a l’hora de defensar els nostres interessos? Repeteixo el que ja he dit alguna vegada: als centres no costa tant arribar a acords entre delegad@s de diversos sindicats!

CONTRA LA LOMCE I LES RETALLADES...

Després del desagradable ball de bastons entre sindicats propiciat per la signatura el conveni, aquest bloc va preferir guardar silenci una temporada, però una convocatòria de vaga per al proper 24 d’octubre, en aquest cas per part de la Plataforma Estatal per l’Escola Pública, de la qual formen part, entre altres organitzacions, les federacions estatals d’ensenyament de CCOO i UGT, ha propiciat un retorn temporal.

Com és habitual, a l@s treballador@s de la privada concertada d’aquests dos sindicats se’ns plantejarà la disjuntiva de si aquesta convocatòria va amb nosaltres o no. Per un costat, el nom de l’entitat convocant no deixa cap mena de dubte, la convocatòria va adreçada exclusivament a l’ensenyament públic, a l@s treballador@s de centres de titularitat pública. Però, per l’altre banda, els objectius de la mobilització (contra la LOMCE i les retallades en educació) interessen també  a l@s treballador@s de centres de titularitat privada i sostinguts amb fons públics.

De entrada, sembla que una mobilització contra la LOMCE i les retallades hauria d’incloure tots els sectors i no hauria de concentrar-se només amb l’ensenyament públic. És evident, també, que tant a UGT com a CCOO hi han afiliad@s tant d’un sector com un altre. Aleshores, perquè la convocatòria no es fa des d’una plataforma que inclogui també l’ensenyament de titularitat privada sostingut amb finançament públic? Amb les mobilitzacions del MUCE i de la samarreta groga passa exactament el mateix. En altres paraules, l@s treballador@s de la privada concertada, per un costat, ens apliquen les mateixes retallades que l@s company@es de la pública, però, per una altre, restem exclosos, de facto, dels moviments “unitaris”. I, a sobre, si se’ns acudeix defensar la participació conjunta de pública i privada,  ens toca rebre per totes bandes: per alguns companys de la pública, especialment d’un sindicat corporativista, no hi tenim lloc; per alguns companys de la concertada, especialment d’un sindicat també corporativista, directament estem en contra de la privada.

I aquí està el punt cabdal d’aquesta qüestió: la LOMCE i les retallades en educació mereixen una resposta contundent per part de tots els sectors afectats. L@s treballador@s de la concertada en patim i patirem igualment els seus efectes (o més, a l’estar sotmesos als avantatges que les empreses han aconseguit amb les reformes laborals), però una vegada més ens veurem abocats a la desmobilització gràcies al seguidisme que els sindicats anomenats de "classe" (UGT i CCOO) mantenen en front dels sindicats que defensen interessos clarament corporatius i que són majoritaris tant a la pública com a la concertada.

El resultat és que, tant UGT com CCOO, han dimitit fa temps de defensar per igual a l@s treballador@s de l’ensenyament en general, per poder competir respectivament, amb USOC a la privada i amb USTEC a la pública, alimentant el suposat antagonisme entre els interessos de l@s treballador@s dels dos sectors. I així ens va a tots plegats. (continuarà)

QUE DIFÍCIL (O QUE FÀCIL) ÉS POSAR-SE D'ACORD

Ja s’ha signat el conveni de la concertada. No és un bon conveni, a part d’algunes concessions al PAS, en salari i horaris, i alguna coseta més, suspensió del premi de fidelitat i vinculació de les taules salarials als mòduls del concert a canvi de res. No és gens estrany que alguna patronal (FECC) feliciti públicament la “responsabilitat” dels sindicats que l’han signat. Les patronals han aconseguit els seus objectius i es treuen de sobre qualsevol reclamació en relació al premi de fidelitat i a retallades passades, presents i futures. En canvi, per part dels treballadors/es, ens haurem de conformar amb el consol de no haver perdut encara més drets, ja que amb l’excepció dels dos objectius immediats de les patronals en la negociació, tot queda igual.

No és un bon conveni, però tampoc no és el pitjor, més aviat és el menys dolent possible donades les circumstàncies. Aquestes no fan referència a les condicions objectives de la negociació, situació de crisi i atac generalitzat als drets de treballadors, sinó a les condicions subjectives, al paper que ha interpretat la representació sindical en els darrers mesos de negociació.

El passat mes de setembre, els tres sindicats de la concertada van fer públic un manifest on entre altres s’afirmava:

No es pot fer caure la responsabilitat de la situació econòmica del país de forma exclusiva en els drets dels treballadors, retallant el seu salari i en un retrocés de les condicions laborals. Preveiem que les organitzacions patronals tenen intenció d’esgotar la vigència del conveni per imposar unes condicions a la baixa que significarien el retrocés de dècades en les condicions laborals dels milers de treballadores i treballadors del nostre sector.

Per tot això, iniciarem una sèrie d’accions que tindran com a límit temporal l’inici de la propera primavera.

Sembla que la negociació s’ha dut a terme i, sorprenentment, no ha calgut iniciar la sèrie d’accions anunciada, perquè els efectes de la crisi han recaigut exclusivament sobre els treballadors amb el conveni signat a la mà. Davant la nul·la pressió sindical (no hi ha hagut cap mobilització ni iniciativa unitària en tots aquests mesos), encara hem tingut sort que les patronals no hagin aprofitat l’oportunitat per empitjorar més les nostres condicions laborals. Per això, donada l’actuació dels tres sindicats en els darrers mesos, el conveni signat és el menys dolent dels possibles.

A sobre, tal com estan les coses en les relacions mútues entre les organitzacions sindicals del sector, es fa difícil creure que la negociació del proper conveni, que les parts han acordat iniciar de forma immediata segons disposició del mateix conveni, obtingui millors resultats des de l’òptica dels treballadors/es. Sobretot si els que haurien de defensar els nostres interessos segueixen defensant els seus propis interessos com a buròcrates sindicals i segueixen sense posar-se d’acord a l’hora de negociar. Haurien de retornar una temporada a les escoles, allí, en les qüestions del dia a dia de cada centre, és molt fàcil arribar a acords amb companys/es d’altres sindicats.

CONFRONTACIÓ ABSURDA

Estic segur que si demanéssim a les dues persones que han debatut en els comentaris de l’anterior entrada que, de forma freda i racional, redactessin un decàleg de les prioritats de l’acció sindical al nostre sector coincidirien en la gran majoria dels aspectes. Els conec a tots dos, i, sincerament, estic segur que entre el que pensen ells i, per extensió, els dos sindicats (UGT i CCOO) hi ha molt més acord que no pas el que es desprèn de la lectura dels seus comentaris. El fet és que tots dos han estat anteriorment en l’altre sindicat i, per tant, coneixen les dues organitzacions, amb les seves virtuts i defectes.

Si l’acord a curt termini, de cara la signatura del conveni, sembla impossible, haurem de recordar que la vigència d’aquest conveni és reduïda i s’han de renegociar molts aspectes en qüestió d’un any i uns mesos. Molt mal ens farà en aquesta negociació futura que aquestes picabaralles sindicals no estiguin cicatritzades, perquè seguirem igual o pitjor.

Tal com he vist el text del conveni que es signarà, l’annex 6 garantirà la seva renovació  automàtica i, per tant, les patronals ja no tindran cap pressa per tornar a negociar. Això vol dir, per exemple, que la suspensió temporal del premi de fidelitat sense cap compensació, esdevindrà prorrogada. I ja sabem que si volem negociar, s’haurà de fer a partir de l’acció conjunta, perquè amb l’altre sindicat no s’hi pot comptar gaire. UGT i CCOO han de fer un punt i a part en aquesta confrontació absurda, en defensa dels nostres drets.

ESPERPENT DE NEGOCIACIÓ I D’ACCIÓ SINDICAL

A la meva edat començo a pensar que hi ha situacions que no tenen remei. La negociació del nostre conveni s’ha traduït en els darrers dies en una picabaralla entre sindicats, que ens porten a un carreró sense sortida i ens deixa, una vegada més, als treballadors/es del sector amb el cul a l’aire. A les desavinences entre els responsables del tres sindicats, s’hi ha sumat una campanya a change.org d’un comitè en contra la signatura del conveni, que resulta ser d’un dels sindicats que està per signar-lo i que ha rebut el suport públic del sindicat minoritari, que no està per la signatura. Podeu comprovar directament el que diu cada sindicat i la petició de change.org en els enllaços següents.

Petició del comitè d'una escola concertada UGT USOC CCOO

Caldrà, potser, reconstruir la màxima “divideix i venceràs”  recordar-nos que si estem dividits ens venceran, és a dir, les patronals seguiran fent el que els hi doni la gana. Però anem primer a analitzar els dos punts en conflicte.

Vinculació de les taules salarials als mòduls de concert. És evident que aquesta vinculació existeix per als docents de pagament delegat des de fa molts anys i fins el 2010 era més un avantatge que no un inconvenient. En aquest punt tenen raó els dos sindicats majoritaris, signar aquesta qüestió no hauria de representar cap problema, el que en aquest punt és problemàtic és que la vinculació salarial no es tradueix en una vinculació de les hores de treball, especialment les lectives i en l’àmbit de secundària, per complir amb el principi d’equitat entre salaris i feina.

Suspensió temporal del premi de fidelitat. Aquí el problema és de contrapartides i garanties. Si es tracta veritablement d’una suspensió temporal, s’ha de garantir el seu futur pagament i, com en tota negociació, exigir alguna classe de compensació per aquesta renúncia temporal, sigui en reducció d’hores lectives, sigui en posar límits clars als abusos que molts centres practiquen en la distribució de substitucions, per exemple.

Com dèiem en termes metafòrics més amunt, aquesta picabaralla entre sindicats i entre sectors d’un mateix sindicat, ens deixarà sense una efectiva defensa dels nostres interessos en aquesta negociació, ja que, pel que m’ha arribat a hores d’ara, no hi ha cap contrapartida o renúncia per la part patronal. Però, a més, contribuirà a engreixar el paternalisme de molts titulars i al silenci i l’apatia de la majoria dels treballadors/es. Tot plegat, rodó i sense cap aresta per les patronals.

Em sembla que al final, els que representem els sindicats a les escoles i vivim el dia a dia d’unes condicions de treball on no paren de créixer les exigències i reduir-se els drets, haurem d’engegar una campanya de change.org per exigir la dimissió als professionals del sindicalisme del sector que negocien en el nostre nom, per la seva inutilitat a l’hora de defensar els nostres interessos i per la seva contribució a fer possible el que tant desitgen les patronals: la manca d’unitat sindical en el moment culminant d’una negociació.

I que no ens comencin a posar les mateixes excuses que les criatures: tota la culpa és de l’altre!