Campanya a les escoles?

Avui, un amic i col·lega de tota la vida que treballa en una escola concertada de la FECC m'explica que ha rebut un correu. No era un correu personal, estava adreçat a totes les persones que treballen al seu nivell educatiu i l'emissor era el cap d'estudis. El missatge en qüestió portava un text i un adjunt (presentació de powerpoint), i el seu objectiu era deixar verd un candidat de les eleccions, el sr. Montilla i, per extensió, l'obra del tripartit (dic verd per no dir marró, amb perdó, per la quantitat de merda escampada). Els fabricants d'aquests arxius ja sabran a quins interessos responen. El que no em sembla acceptable és utilitzar, amb l'empara d'un càrrec directiu, un canal de comunicació escolar, laboral, per fer-ne extensió.

A part, cadascú és lliure de valorar l'acció dels governs tripartits segons el seu nivell d'enteniment i informació, fins i tot, pot obviar un aspecte essencial com la necessitat d'acabar amb el monopoli de poder convergent de més de dues dècades, amb conseqüències evidents com l'escàndol del Palau de la Música. Però ningú ens pot fer oblidar, per al que el nostre sector afecta, que durant l'època del pujolisme, el govern, efectivament, afavoria “l'escola concertada”, és a dir, a les entitats titulars. Però tot el que eren avantatges i deixar fer per a les patronals, eren obstacles per la millora de les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores.

Una trobada contra la desil·lusió

La gallineta s'ha donat una mica de temps per la reflexió, sobretot per esbandir-se els complexos generats per la sensació de predicar, en el desert encara no, però casi. Aquesta tarda he tingut una trobada amb delegats/des d'altres escoles i de tots els colors, i parlant de les accions contra les retallades als seus centres la percepció és semblant, el vocabulari per descriure-la sembla extret d'una exposició sobre l'ideal del savi estoic: apatia, conformisme, fatalisme, resignació, passivitat... I uns quants il·lusionats, en el doble sentit de la paraula il·lusió, que intentem que un col·lectiu maltractat històricament i en l'actualitat es posi en peu per defensar els seus drets (dret a la negociació col·lectiva, per començar).

Deia, al principi de curs, que la unitat sindical era condició necessària, però ara ja ha quedat clar que no és suficient, tal com avançava en un article anomenat “Una proposta per a la mobilització”. Però no caiem en la desil·lusió, avui he escoltat el relat de l'experiència iniciada en una escola que ens pot servir de línia de fuga d'aquesta situació: implicar el col·lectiu amb la generació d'una dinàmica regular d'assemblees.

Caldrà vèncer les dificultats de reunir a tothom, en moltes escoles només és possible trobar-se tots a les hores de reunió que no hi han alumnes, i quan la direcció deixa una quartet d'hora, al final de la jornada, tot són presses i molta gent comença a desfilar quan el rellotge marca les set en punt. Caldrà generar interès i convèncer a companys/es que alguna cosa realment podem aconseguir si una majoria s'implica en les mobilitzacions. Encara que no sigui immediata. Potser no serà que ens retornin els diners que ens han tret, però sí que la nostra posició, en relació a la reducció de la jornada lectiva, surti enfortida.

Finalment, perquè realment ens posem en marxa, caldrà una coordinació d'aquesta dinàmica assembleària, i la reunió en la que he participat aquesta tarda pot ser un primer esglaó en aquesta direcció.

Concentració de delegats/des?

A mi no em surten els números. Representa que a Catalunya hi han uns 1900 delegats de privada concertada. Pel cap baix, una tercera part són de Barcelona i comarca, quedem-nos en 600. Quantes persones érem avui? Potser, 200 o 250? O menys? El que m'ha quedat clar és que érem menys que el mes passat.

Què passa, doncs? Si no aconseguim ni mobilitzar-nos els/les representants sindicals, que hauríem de ser els que tirem del carro, aleshores millor que ens plantegem si tot plegat val la pena.

Potser caldria organitzar-ho d'una altra manera. Per exemple, que alguns representants sindicals lliurin el conjunt de reclamacions, mentre el gruix (que hauria de ser més gruixut!) dels participants fa visible la nostra protesta al carrer. Així també evitaríem la picaresca que comença a aparèixer com en totes les cues. Avui mateix, després d'estar més d'una hora i mitja a peu dret, com donaven números, ha aparegut una companya amb un número anterior al nostre que li havien lliurat per evitar-se la cua. Així hem començat a entendre perquè, en lloc d'escurçar-se per davant, progressivament es feia més curta per darrere. Una cua molt atípica!

Però el problema de fons, sigui quina sigui la seva explicació, és la poca implicació de un bon nombre de representants sindicals del sector, i tal com estan les coses és un problema greu!