Estic segur que si demanéssim
a les dues persones que han debatut en els comentaris de l’anterior entrada que,
de forma freda i racional, redactessin un decàleg de les prioritats de l’acció
sindical al nostre sector coincidirien en la gran majoria dels aspectes. Els
conec a tots dos, i, sincerament, estic segur que entre el que pensen ells i,
per extensió, els dos sindicats (UGT i CCOO) hi ha molt més acord que no pas el
que es desprèn de la lectura dels seus comentaris. El fet és que tots dos han
estat anteriorment en l’altre sindicat i, per tant, coneixen les dues
organitzacions, amb les seves virtuts i defectes.
Si l’acord a curt termini, de cara la signatura del conveni, sembla impossible, haurem de recordar que la vigència d’aquest conveni és reduïda i s’han de renegociar molts aspectes en qüestió d’un any i uns mesos. Molt mal ens farà en aquesta negociació futura que aquestes picabaralles sindicals no estiguin cicatritzades, perquè seguirem igual o pitjor.
Tal com he vist el text del conveni que es signarà, l’annex 6 garantirà la seva renovació automàtica i, per tant, les patronals ja no tindran cap pressa per tornar a negociar. Això vol dir, per exemple, que la suspensió temporal del premi de fidelitat sense cap compensació, esdevindrà prorrogada. I ja sabem que si volem negociar, s’haurà de fer a partir de l’acció conjunta, perquè amb l’altre sindicat no s’hi pot comptar gaire. UGT i CCOO han de fer un punt i a part en aquesta confrontació absurda, en defensa dels nostres drets.
Si l’acord a curt termini, de cara la signatura del conveni, sembla impossible, haurem de recordar que la vigència d’aquest conveni és reduïda i s’han de renegociar molts aspectes en qüestió d’un any i uns mesos. Molt mal ens farà en aquesta negociació futura que aquestes picabaralles sindicals no estiguin cicatritzades, perquè seguirem igual o pitjor.
Tal com he vist el text del conveni que es signarà, l’annex 6 garantirà la seva renovació automàtica i, per tant, les patronals ja no tindran cap pressa per tornar a negociar. Això vol dir, per exemple, que la suspensió temporal del premi de fidelitat sense cap compensació, esdevindrà prorrogada. I ja sabem que si volem negociar, s’haurà de fer a partir de l’acció conjunta, perquè amb l’altre sindicat no s’hi pot comptar gaire. UGT i CCOO han de fer un punt i a part en aquesta confrontació absurda, en defensa dels nostres drets.
Isidre, finíssim.
ResponEliminaSi aquest decàleg redactéssim, hi hauria força coincidències en les prioritats de l’acció sindical al sector, amb exclussió expressa de la signatura del conveni que se’ns proposa i que és l’essència de la discrepància. A CCOO entenem que aquesta signatura implica clares i severes renúncies sense compensació (i, com dius tu, sense data límit) i que, per tant, NO defensa els nostres drets. Cal suposar que, si més no, les cúpules dels altres sindicats no comparteixen aquesta visió.
Per a dirimir la qüestió, en comptes de centrar-se en la confrontació d’organitzacions o persones, caldria centrar-se exclussivament en confrontar arguments i veure si el redactat que se’ns proposa realment és positiu pel sector, en què ho és i en què no, si per defecte és el menor mal possible, i si, fet el balanç, val la pena renunciar a un conveni, el present, que tothom reconeix com millor al proposat (tret, clar, de les patronals) i que, malgrat el què s’ha dit i per aplicació de l’annex 6, NO perdria ultractivitat.
La confrontació d’organitzacions serveix a rèdits que, directament, reverteixen només en el propi sindicat (nombre d’afiliats, delegats, comitès, permanents, imatge en el sector); només a llarg termini, retornen en beneficis (o perjudicis) pel sector. La confrontació de persones serveix únicament a rèdits que reverteixen només en elles mateixes, en els seus rols, trajectòria i ego (abandó de les aules o retorn als centres, currículum sindical o polític, autocomplaença, auto-justificacions, motivacions i complexos varis); rarament retornen res de positiu al sector (beneit és qui creu el contrari). És bàsicament la confrontació d’arguments la què més i millor pot revertir en el sector i la què bàsicament ens ha de guiar –en el límit, amb independència de què organitzacions i persones se’n puguin veure afectades o, fins i tot, ressentir-.
Ens debem, i mai ho hem de perdre de vista, a quelcom més gran que nosaltres mateixos: la defensa dels treballadors i treballadores del sector i de tots els sectors, els que habiten el nostre petit país i els de la resta del món, amb expressa atenció als més pobres d’entre els pobres. No hem d’ambicionar cap creixement que no derivi d’aquesta defensa: seria a curt termini, inútil, fals, contraproduent o, pitjor encara, traidor.
Jo, segurament, ja no seré en la negociació però no dubteu que sempre, des del sindicat o des del centre, seguiré posant tots els meus esforços al servei d’una acció sindical inequívocament compromesa i en essència conjunta. Estem condemnats a entendre’ns o, amb tota la vergonya per la incapacitat d’haver-ho aconseguit, que els déus ens agafin confessats.