La realitat és la que és, i ahir, a la concentració en
solidaritat amb els companys/es del Menèndez Pidal, hi havia molt poca gent. A
la nul·la tradició reivindicativa del sector i a la poca capacitat de
convocatòria de les organitzacions sindicals, hi hem d’afegir diverses deficiències
per explicar el que hauria de ser inexplicable. Ni amb una reducció dràstica de
la paga extra, ni amb el tancament d’alguna escola, ni amb les reduccions de plantilles imminents
per la disminució de grups, desdoblaments i suports, n’hi ha suficient per a que comenci
a expressar-se una resposta per part del nostre col·lectiu.
El cert és que els sindicats tampoc han posat gaires
mitjans, per començar, només la pàgina inicial de la web d’un d’ells recollia
la convocatòria d’ahir, i tampoc de forma molt destacada. Ja hem comentat en
altres ocasions la seva poca empenta en mobilitzar al sector, i tinc la
sensació que existeix un cert conformisme i derrotisme en relació a aquesta qüestió.
Una mena de cercle viciós: no mobilitzen perquè la gent no és mou, però tampoc no
és mou perquè no la mobilitzen.
Al setembre, trobarem a faltar alguna persona a cada centre
i també algun centre en el mapa escolar. Al setembre, haurem experimentat de
forma intensa les conseqüències d’una paga esmicolada. Al setembre, tindrem l’oportunitat
de recuperar aquesta competència cívica no assolida: la defensa dels nostres
drets i dels nostres llocs de treball.
Ahir a la tarda, alguns/es delegats/des d’escoles intentàvem
fer una pla de recuperació comú per no presentar-nos al setembre en les
mateixes condicions. L’objectiu inicial, convocar una assemblea de
treballadors/es a finals de setembre a iniciativa
de diversos comitès, ja que els sindicats són incapaços de fer-ho unitàriament.
L’objectiu final, evidenciar la situació de greuge permanent de només estar
homologats amb la pública en aspectes negatius i pressionar a les patronals per
la signatura d’un conveni sensible als sacrificis dels dos darrers anys i amb
contrapartides. Però, per això fa falta una marea carbassa!
Com tantes agressions poden generar tant malestar i, alhora, tan baixa resposta? Només mecanismes de poder i dominació ideològica poden donar compte d’aquesta situació i “explicar el que hauria de ser inexplicable”.
ResponEliminaEls sindicats som treballadores i treballadors organitzats. La capacitat de convocatòria guarda correlació directa amb la realitat pròpia i, sobretot, amb la del sector. Però no ens equivoquem. De la mateixa manera que no tots som igualment responsables de la contaminació o de la crisi, de la mateixa manera que no tots hem estirat més el braç que la màniga, així, no tots som igualment responsables del que s’esdevé a la concertada. Alguns estan al seu lloc: Govern i Patronals. Malauradament, altres no sempre hi són.
Entremig de tantes agressions, la pèrdua de llocs de treball i el tancament de centres ocupa per nosaltres el màxim interès, sigui del sector que sigui. En aquests moments ens consta el tancament de 10 escoles públiques i 1 concertada, el Menendez Pidal, desapareixen un total de 170 grups a la pública i gairebé 50 a la concertada. Hem denunciat casascuna d'aquestes pèrdues.
Ja haviem advertit que això passaria. Per això sol•licitàrem un pacte per l'ocupació a la concertada que Govern i Patronals van rebutjar del tot. Ja se sap: tots estem al mateix vaixell (us sona?), però uns estan remant a les bodegues i, si convé, poden ser llençats per la borda; en canvi, altres segueixen broncejant-se a coberta amb un refresquet al costat.
Haurem de recordar que ens vàrem quedar sols convocant la concertada a la vaga general del 22 de març i també a la vaga de tot l'ensenyament del 22 de maig? Cada pal que aguanti la seva vela: a cadascú les seves responsabilitats i no més. Nosaltres no defugim les pròpies.